el Molí d'en Solà la Vall de Bianya (Garrotxa)	Una terra coberta de masos Catalunya és un país molt ‘vell'. Per a entendre els nostres paisatges, sovint molt transformats pels homes, gairebé sempre hem de recular molts segles, fins i tot mil·lennis. En moltes comarques catalanes, el mas és un dels elements fonamentals que permet d'entendre el paisatge que ha arribat fins a l'actualitat. Al seu costat hi ha altres elements del paisatge humanitzat, que també cal conèixer: pobles, molins, camins, camps, pastures etc. Tanmateix, per a entendre el paper de l'hàbitat dispers, hem de conèixer també el passat, conèixer el poblament que hi havia a l'època carolíngia, conèixer els canvis socials que s'esdevingueren després de l'any 1000, potser, fins i tot, saber la relació de poder que hi havia entre els senyors laics i els eclesiàstics en aquesta època remota, o bé saber quina era la importància de la violència, sobretot portada per gent de fora, la qual, com és prou sabut, arreu tendí a afavorir una certa concentració i fortificació dels llocs de població. En època carolíngia, el nostre país era cobert de vilars, petits nuclis de població formats per poques cases, on vivien unes quantes famílies. De vegades, ben cert, ja abans de l'any 1000, hi havia algun habitatge isolat entre els camps i els boscos, sota una roca o a prop d'unes feixes. Fou, però, al llarg dels segles XI, XII, XIII i dels primers decennis del segle xiv quan augmentà el nombre de masos, alhora que augmentava la població del territori, això darrer d'una manera semblant al que s'esdevenia a la resta d'Europa. Els masos s'estengueren arreu. Algunes de les antigues vil·les altmedievals i dels vilars carolingis esdevingueren explotacions unifamiliars. Alhora hi hagué un desdoblament de les cases de pagès (mas jussà i mas sobirà, mas d'amunt i mas d'avall), separades uns centenars de metres entre elles. Es produí també l'aparició de les anomenades bordes o cabanes (que eren masos més petits), situades en terres marginals. Finalment, hi hagué un desenvolupament de les masoveries; els masovers que hi habitaven pagaven censos no sols al senyor, sinó també al pagès—sovint de remença—del mas del qual s'havien segregat. Cada vegada eren explotacions més petites. Tots els racons de la comarca de la Garrotxa s'ompliren d'explotacions pageses i ramaderes de mida gran, de mida mitjana o molts cops de mida massa petita per a poder assegurar la supervivència d'una família. La crisi demogràfica dels segles xv i xvi , fruit de la fam i de la pesta, féu desaparèixer els masos més petits, que esdevingueren masos rònecs, deshabitats. Aquests masos rònecs passaren a ésser explotacions treballades pels pagesos de les cases més importants, que havien continuat habitades. L'existència d'uns pagesos rics, que ja gaudien de la possessió i de l'ús dels masos rònecs, és consolidà amb la Sentència Arbitral de Guadalupe, a la fi del segle XV. Quan, els segles XVII o XVIII, hi hagué una recuperació demogràfica, el procés s'invertí: molts dels antics masos rònecs esdevingueren masoveries altra vegada habitades per masovers, que depenien de les masies més importants, molts cops les grans cases pairals que han arribat fins al segle actual. Aquesta evolució, gràcies a les fonts conservades, pot ésser analitzada detalladament en relació amb molts municipis de la comarca (Santa Pau, Mieres, Montagut de Fluvià, Vall d'en Bas, les Preses, Sant Feliu de Pallerols etc.); així podem descobrir l'origen de molts dels masos actuals i també entendre com nasqueren les grans masies que ara encara mostren llur riquesa, sovint gràcies a les obres que s'hi feren els segles XIX o XX. Ens hem d'adonar que, al mateix temps que s'estenien els masos per tot el territori, també es creaven alguns pobles. Són pobles normalment eclesials, nascuts al voltant d'una església, a l'interior de la seva sagrera, espai sagrat de trenta passes. A la Garrotxa n'hi ha pocs de castrals (per exemple Santa Pau o el Mallol); fins i tot, a Oix, el poble nasqué entorn de l'església i el castell restà separat del nucli edificat. Els vells castells, com els de Finestres, Castelló o Bestracà, herència de l'alta edat mitjana, havien estat construïts en llocs poc avinents i perderen importància poc després de l'any 1000. El paper que tingueren les sagreres eclesials, com a centres que concentraren una part de la població, ens porta a pensar en el poder que poc després de l'any 1000 tingué l'Església en aquestes contrades, en front de la nova noblesa laica ascendent. Alhora, però, ens hem d'adonar que, en moltes parròquies, el pes que tingué el procés de dispersió en masos repartits pel terme pesà més que la inèrcia que portava cap a la concentració entorn dels edificis de culte. Trobem moltes esglésies on no s'edificà cap casa en l'espai de la sagrera de trenta passes: gairebé tot el poblament es dispersà pel terme. A nivell d'hipòtesi, podem pensar que, algun cop, el pes dels senyors laics es féu notar no en el fet de crear pobles castrals, sinó en el fet d'afavorir la dispersió. La Garrotxa és una terra de masos. La densitat de masos que hi havia a mitjan segle xix , especialment en municipis no gaire muntanyosos i on no hi havia un nucli de població gaire gran, era molt elevada: 7,8 masos per km 2 a les Preses, 6,5 a Santa Pau, 5,6 a la Vall de Bianya, 3,2 a Mieres o 2,8 a Montagut. Hi havia cases pairals, cases de masovers, masos grans i també masos molt petits. En molts d'aquests masos encara es poden trobar testimonis dels seus orígens medievals i sobretot de la seva evolució al llarg dels segles moderns. Per a entendre'ls més bé, ens podem fixar en la situació del lloc on s'alcen, ben orientat, sovint al límit dels camps grans i moltes vegades situat prop d'una font. També ens pot cridar l'atenció la distribució de l'edifici en almenys dos nivells (de vegades un d'accés i una altre per a les corts, més baix) i sobretot en el fet que estiguin formats per diferents construccions que s'han superposat al llarg dels segles i que ens recorden les etapes de creixement. Ens hem d'adonar, així mateix, que el mas generalment sempre va acompanyat d'altres espais i edificis annexos, com la cabana i l'era. Apropar-nos als masos és però també veure que ara molts són abandonats i que alguns fins i tot s'han ensorrat. Els que ens ho mirem amb una perspectiva històrica ens adonem que en moltes contrades, almenys pel que fa al nombre de cases habitades, s'ha tornat a la situació que hi havia a l'època de crisi demogràfica de la fi de l'edat mitjana. A la Garrotxa, la major part de la població ha viscut en masos durant els darrers mil anys. Voler entendre el paisatge humanitzat o bé la història d'aquesta comarca és conèixer com són els masos i saber com visqueren les famílies que construïren aquests edificis i romperen i treballaren, generació rere generació, les terres que s'estenien al seu entorn, on hom podia obtenir els productes que necessitava per viure. Jordi de Bolòs Universitat de Lleida
Can Puigverd Sant Feliu de Pallerols (Garrotxa)
Mas Bellsolà Besalú (Garrotxa)
Cal Bord les Preses (Garrotxa)
Can Mademont Arguelaguer (Garrotxa)
el Begudà Sant Joan les Fonts (Garrotxa)