33

l'Alguer

44



l'Alguer

Notes d'història del territori

L'arquitectura rural tradicional en les campanyes de l'Alguer és estada fortament condicionada de la història de la ciutat que ha vist el centre urbà (‘l'Alguer vella') per sèculs tancat entre les sues muralles, separat del sou territori que de l'edat mitjana fins al vuit-cents restarà de fet despoblat.

Cert no és estat sempre així. En època nuràgica el territori alguerès havia coneixut un poblament consistent i difús, com testimonia el centenar de nuracs censits. Després, era estat interessat d'un procés de progressiva concentració del poblament, començat ja en època romana, que havia vist, en un arc de temps de sèculs, la notable reducció del número dels centres habitats.

En l'edat mitjana, al moment de la conquista catalanoaragonesa, les campanyes entorn de la vila fortificada eren caracteritzades d'establiments esporàdics i de modestíssimes dimensions, on se podien trobar, ultra les restes més antigues, i encara ben evidents, de la civilització nuràgica, també les ruïnes dels vilatges de poc abandonats. Al sècul XIV, no solament les viles de Suyana, Erquilo i Essella, situades en la Nurra, al confí amb el territori de Sàsser, doncs ben lluny, quan Pere III les concedeix a l'Alguer, resulten destrossades, però també los centres habitats més a prop de l'Alguer i que feven part de la curadoria del Nulauro són ja abandonats: se tracta de les viles de Llunafras (que era estada capital de la curadoria), Etis, S. Marc i Vessus.

En el primer període catalanoaragonès se registra una ulterior contracció de l'espai habitat i consegüentment també d'aquell cultivat. Això passa sigui com a efecte de la política de domini actuada després de la conquista, que havia portat a l'expulsió de la població autòctona i a la confisca de las propietats, sigui a causa de les noves disposicions de llei que obligaran los nous pobladors a residir a l'interior de la vila fortificada i prohibiran per motius de seguretat de dormir en campanya.

Aquest fet senyarà profundament no solament l'estructura i la imatge urbana de l'Alguer, posant un límit insuperable per les cases, sinó també la identitat i la cultura dels sous habitants tancats melancònicament en un rocó. És assai significatiu que fins a avui los campanyols algueresos per diure ‘anar en campanya' diguin ‘anar a fores'.

La vila de l'Alguer, tancada entre muralles, com tants centres fortificats de l'edat mitjana, almanco fins al sècul XVI, teniva d'ésser encara rica de zones no edificades: sigui àrees marginals, col·locades al llarg de les fortificacions, sigui àrees intersticials, col·locades a dins de la part edificada, espais de diferent gènere, patis, corts, corrals, horts, jardins, arjoles etc. com testimonien los documents antics.

Aquestos espais responien a moltes i diferents necessitats i eren, evidentment, també funcionals a activitats relacionades amb l'agricultura que se realitzaven a dins de la ciutat. Va senyalada també la presència a l'interior de les muralles d'estal·les, matzems per a conservar productes de la campanya, molins, cantines i altres locals que se trobaven sigui inserits entre edificis residencials sigui en construccions rústiques separades de les altres.

Elements de ‘ruralitat' a dins de les muralles de la ciutat se conservaran per sèculs i algunes estructures funcionals o col·legades a les activitats dels campanyols restaran en vida fins quasi als nostres dies.

Los campanyols algueresos seran obligats fins al sècul XVII a tornar a la ciutat per hi passar la nit. La part del territori cultivada serà, doncs, limitada per sèculs a una estreta faixa de campanyes a prop de la ciutat, on los treballadors podien arribar partint de la ciutat cada maití, generalment a peus, i que corresponia a no més del 10% de tot el territori. Aquesta zona era circumdada d'una gran extensió de terres abandonades a la vegetació espontània i totalment despoblades, que eren denominades salts.

La prohibició d'habitar en campanya, i els sous efectes no solament en l'estructuració de l'espai sinó també en la cultura, explica bé les modestes dimensions de l'edilícia rural tradicional al territori de l'Alguer, com se registra fins al sècul XIX.

A partir del sècul XVI, en efecte, la faixa de campanyes cultivades s'ampliarà lentament, la costum però de tornar a la ciutat cada tarda restarà encara per alguns sèculs també quan no hi serà més la prohibició de dormir en campanya.

Així solament en les terres més a prop a la ciutat, la que se pot definir la campanya històrica, se realitzaven per sèculs les activitats dels algueresos dedicades ultra que a la cultivació del forment i de la vinya, a una agricultura intensiva i especialitzada com aquella dels horts. Del sècul XVIII se començarà a investir capitals sempre més consistents: una gran quantitat de vinyes seran substituïdes dels olivars i se posa en camí un procés d'adequació de l'edilícia rural. Però solament entre los sèculs XIX i XX, amb les grans hisendes capitalístiques, que desbrossaran grans extensions de terres fins en aquell moment incultes i destinades a la pastura, i amb la gran transformació agrària de les terres de la Nurra, començada amb règim feixista i completada després de la guerra mundial, creixirà assai la dimensió de les campanyes cultivades donant vida a un disseny totalment nou del paisatge agrari i a una nova forma d'establiments al territori alguerès.

La mapa dissenyada de Rocco Capellino el 1577 nos dóna una vista de l'Alguer que ben representa la idea d'un territori despoblat on l'establiment de l'home és concentrat en la ciutat tancada entre les muralles i la campanya dels voltants, travessada dels camins que conflueixen vers el centre habitat, se presenta buida, llibre de construccions, si excludim les capelles.

Joan Oliva


Nurac de Palmavera
l'Alguer

la Puríssima
l'Alguer

Caseta de l'hort a la Piverada
l'Alguer

Àngel Custodi
l'Alguer

Paret de confí al camí d'Ungies
l'Alguer

Mapa de l'Alguer
Rocco Capellino (1577)