Informació general

la Torre
les Preses (Garrotxa)

La masia

En la transició entre l'alta i baixa edat mitjana (segles XI i XII) sorgiren gran quantitat de petits habitatges de pagesos i ramaders que, aïllats o bé agrupats en petites barriades, formaren la major part dels assentaments rurals. Les construccions resultaven molt rudimentàries, la seva manera de construir seguia els sistemes tradicionals: parets de càrrega de pedres unides amb argila i fang, i cobriment fet a base de tirades de bigues que feien de suport a brancatge i fullam, i argila de protecció. L'edifici tenia una sola porta d'accés i alguna finestra de reduïdes dimensions.

Durant la baixa edat mitjana, en els segles XIV i XV, augmenten les dimensions de les finestres i disminueix el gruix de les columnes, característica totalment gòtica que afavoreix l'accés del sol i l'aire a l'interior de l'edifici. A partir del segle XVI es popularitza la finestra rectangular de llinda horitzontal amb columnetes, i més endavant ho fa la finestra renaixentista, de forma rectangular i amb ampit. En els grans casals apareix l'ornamentació de la façana amb esgrafiats. Amb el pas del temps s'anaren realitzant ampliacions en el cos principal de l'edifici, a mesura que les necessitats agrícoles i ramaderes ho exigien. El segle XVIII fou una època on es produïren molts d'aquests creixements; per mor de la bonança econòmica de la pagesia, molts dels edificis prengueren un relleu arquitectònic més notable, més imponent.

El mas era projectat generalment pel seu mateix propietari, ajudat pel mestre d'obres de la zona, el qual, si bé no tenia gaire formació tècnica, sí que tenia, en canvi, un bon gust innat i vocació, i l'experiència que dóna la pràctica de l'ofici. Els autors d'aquest procés són persones amb una relació molt íntima i uns vincles molt forts amb la natura. Amb aquests elements primaris, aquells homes reeixien en unes solucions que avui trobem admirables i enginyoses. Aquesta mena de construcció no fou mai ambiciosa, des d'un punt de vista arquitectònic. La seva única pretensió era satisfer unes necessitats funcionals.

La remarcada sensibilitat dels mestres d'obra i dels habitants de les masies té l'origen en la mateixa harmonia del paisatge i l'adaptació al clima. L'emplaçament estratègic de les cases de pagès no és pas un fet fortuït, sinó el fruit d'una experiència secular.

Dins l'arquitectura rural, l'orientació ha estat, de manera rellevant, objecte de prioritat a l'hora de resoldre la problemàtica de la masia, tenint en compte els factors climatològics i orogràfics. Les característiques orogràfiques del terreny imposen l'aprofitament màxim dels raigs solars, tant com la previsió de les torrentades dels vessants de les muntanyes i la protecció dels vents.

Les tècniques de construcció emprades en l'arquitectura rural i derivades de l'arquitectura romana es basen en l'economia i la funcionalitat, la qual cosa permet construir havent de salvar unes dificultats molt simples. En la construcció dels edificis més comuns no s'utilitzava pas pedra treballada, sinó que s'aprofitava el material de l'entorn: pedres de formes i característiques irregulars, tal com venien de la natura.

La fusta ha estat un material molt comú en la història de la construcció. Hom la treia dels boscos propers de l'edificació, i se'n feien diferents elements, normalment amb una funció estructural: els cairats, les jàsseres, les llates, les encavallades etc. Les alçàries de l'arbrat determinaven les crugies dels edificis.

El sistema constructiu tradicional es basa en la conjuminat d'una sèrie d'elements combinats amb una senzillesa extraordinària: el mur de càrrega i els pilars, els arcs i les voltes, el bigam – les jàsseres, els cavalls i les encavallades –, els ràfecs de coberta, els sistemes de cobriment de l'estructura de la teulada i els revestiments. El mur de càrrega es caracteritza per tenir un gruix considerable, és a dir una gran inèrcia tèrmica que produeix un fort alentiment en la transmissió de la temperatura entre exterior i interior i viceversa. El cavall és un element estructural format per dues jàsseres ajagudes perpendicularment l'una sobre l'altra i separades entre elles per una tercera biga, aquesta col·locada verticalment en el punt d'intersecció d'aquelles, de manera que manté una diferència d'alçada entre les dues jàsseres. La jàssera és una biga mestra de fusta que rep els esforços transmesos pels cabirons (les bigues més petites amb les quals les jàsseres formen l'esquelet de la teulada).

El fang fou també un material molt usat en la construcció, ja que era molt apreciat sobretot per la seva adherència i s'obtenia de la mateixa terra dels voltants. D'aquesta matèria primera, endurida al foc, en va derivar la ceràmica, que va significar un gran avenç dins el món de la construcció, per la seva durabilitat, impermeabilitat i resistència. Un altre producte del fang és el rajol. Per fabricar-ne es feien servir motllos, d'on sortien les peces modelades i humides, les quals un cop assecades al sol, es posaven a coure en piles o bé al forn.

El formigó és l'altre material de composició romana. Aparegué com a derivat de la calç, que ja era coneguda des de temps antic i que s'obtenia amb la calcinació de les pedres calcàries a 900º C de temperatura.

El ràfec és la part voladissa de la teulada, és a dir, que surt enfora del pla de la paret, amb la funció de protegir les parets exteriors de la humitat i al mateix temps donar una certa imatge artística a l'edificació. Els ràfecs primitius consistien en una part de volada de l'última filera de teules; això els donava una imatge d'escassetat. Més endavant es convertí en una prolongació dels cabirons, amb llates al damunt. En l'època d'apogeu del camp sorgí la utilització d'elements ceràmics en la formació del ràfec, es feia amb fileres de rajols o de teules àrabs, o bé amb tots dos elements combinats. Aquestes peces mostraven uns dibuixos d'un color diferent del que tenia el propi element; eren d'una característica tonalitat més forta que la del color de fons, i això en subratllaven una impressió molt viva, rica i variada.

A les masies més ostentoses un dels aspectes que ho subratllen són els acabats perimetrals dels forats dels tancaments, les portes i les finestres. Són resseguits amb carreus i amb llindes també de pedra i en els casos de les portes acabades en forma d'arc, aquest és resseguit per dovelles de pedra.

En els exemples d'edificis de caràcter més humil aquests acabats són inexistents i les llindes són de fusta i en determinades ocasions hi ha un encalat al voltant de l'obertura.

La masia té habitualment com a edificis annexos cabanyes, pallisses, corts i, fins i tot, masoveries. Aquests edificis estan emplaçats pròxims a la masia, la funció dels quals és afavorir les activitats de l'explotació agrícola i ramadera dins del mas, però alhora mantenen una separació per tal que en cas d'incendi es pugui evitar la propagació de les flames als altres edificis. Són orientats a migdia, per a facilitar la dessecació de les collites emmagatzemades, davant de l'era, un espai semicircular enrajolat i delimitat per un mur d'uns 40 cm d'alçada que facilitava la recollida del gra després de la batuda.

L'estructura i l'emplaçament de les masies és fruit d'un treball de segles d'estudiar la manera de superar condicionants com el relleu o les diferències climàtiques: la recerca d'una harmonia amb el paisatge circumdant del voltant.

Les masies constitueixen per elles mateixes una unitat completa, que ressalta encara més quan formen part del paisatge i respecten radicalment les característiques de cada veral, i eviten doncs, cap dissociació amb l'harmonia inherent a tot el conjunt panoràmic.

Joan Curós i Vilà
Universitat Politècnica de Catalunya

Vilafranca
Clariana de Cardener (Solsonès)