33

el Solsonès

44




les Planes de Besora
Navès (Solsonès)

El refugi del mas i la terra

El Solsonès és una de les terres, amb arrels molt fondes, del mig de Catalunya. Té bona comunicació amb el Bages i amb la Segarra, però sobretot manté moltes afinitats amb el Berguedà, la mateixa Segarra, la Noguera i l'Alt Urgell.

La comarca actual (uns 11.000 habitants en un terreny d'un miler de km 2 ) s'ha anat forjant, sota l'influx del monestir de Solsona (més tard, 1593, capital del bisbat) i del vescomtat de Cardona (ducat el 1491), a partir de la confluència de diverses zones inicialment força independents com la Vall de Lord Sobirana i la Jussana, els plans de Solsona, la Ribera Salada, la Serra de Pinós, Peracamps, Biosca...

Podríem trobar possiblement un primer esbós d'aquesta demarcació, segons Antoni Bach, en la Marca de Solsona establerta per la Junta de la Seu d'Urgell durant el període liberal en establir la talla corresponent al que havien de pagar els pobles per a les despeses dels soldats; l'esmentat terme comprenia Joval, Clarà, Llobera, Timoneda, Lladurs, Quadra d'Isanta, Odèn, la Llena, Canalda, Peracamps, Torredenegó, Besora, Olius, Terrassola, Ceuró, Pinell, Castellvell, Quadra de Brics, Castellar [de la Ribera] i Solsona. Això ho testimonia l'acta municipal de Solsona el 6 d'agost del 1822.

Tot i que la configuració actual es proposa bàsicament el 1936, no podem deixar d'esmentar algunes anomalies, que les actuacions administratives, per raons diverses, han provocat com el municipi de Llanera adherit al de Torà o la població d'Ogern inclosa al municipi de Bassella, més afins morfològicament amb la nostra comarca, o l'adscripció de Lloberola i Biosca a la Segarra quan estaven lligades des d'època medieval amb Solsona, o, encara, l'afegit el 1990 de la Molsosa, que sempre ha mirat més cap a Calaf.

La ciutat de Solsona (7.000 habitants) n'ha esdevingut la capital indiscutible pel mercat, el bisbat i el gran impuls econòmic dels darrers anys. Sant Llorenç de Morunys (900 habitants) és la vila que ha sabut aglutinar la gent de la Vall de Lord. Sant Climenç, Vallmanya, Freixinet, Su, Pinós, Llinars de Cambrils i Ogern són petits nuclis de cases reunides amb diverses cases escampades als seus entorns; però la resta de municipis, amb els corresponents pobles o parròquies, són constituïts per cases disseminades: Navès, Olius, Torredenegó, Lladurs o Llobera en són uns bons exemples.

Els corrents fluvials contribueixen a dibuixar-li una fesomia peculiar: el Cardener, a Llevant, recull les aigües de Port del Comte i de Prat Naviral (dintre la serra del Verd) i, ni caldria dir-ho, és el més important, flanquejat per l'Aigua d'Ora que termeneja amb el Berguedà; per la banda de Ponent, la Ribera Salada, on antany es trobaven les dones de fum i aigua, constitueix un petit cosmos morfològic i poblacional fins que arriba a lliurar les aigües a l'actual pantà de Rialb. Al centre, creuant els plans de Solsona (el Vinyet i les Partides) es passeja modestament el Riu Negre, que podria haver donat nom al poble de Riner i que desemboca badallant a l'esquerra del Cardener.

El seu paisatge és molt divers i d'una especial bellesa. A la capçalera, sota mateix de la part més alta i muntanyosa com és Port del Comte, hi podem admirar serres, cingleres i penyals de formes capricioses, que amaguen paratges, valls i masies tan variades i insòlites com les Esplugues de Cambrils, el Soler o el Call d'Odèn, Cavallera o Encies de Canalda, el cim rocós i feréstec d'aquest Sòbol enrunat de les Cases de Posada, l'Hostal del Vent o la Celada dels Torrents. Cap a Llevant, sota la Serra del Verd (Prat Naviral, Cap del Gall i Lordet), procureu llullejar vagant entre els frondosos arbratges i atureu-vos amb respecte un pèl nostàlgic davant les cases com el Pujol o l'Argelaguer de la Pedra, Cubillers de vora Pratformiu, Can Blanc de Vilacireres, el santuari de Puiaguilar, Santmartí, la Torre de Vilapatzí o Vilalta de la Corriu, Capvilaró, Badia o Can Cots de Valls, el Vancell de Sisquer o el Collell de Montcalb; en més segona línia no us oblideu del Rial o Casavila de Busa.

Els boscos, les pastures i els conreus, que envolten entremaliadament tota una sèrie de masos que reflecteixen les antigues arrels i trifulgues de les nostres terres són el gran atractiu de la part central i, fins i tot, de la baixa. Tot i que el Vinyet esmentat amb les seves quatre grans partides de Sant Honorat, Santa Llúcia, Sant Bernat i Sant Pere Màrtir va lluitant desigualment i fatalment amb la promoció industrial tan necessària, d'altra banda, per a aquest país, Pinell, Riner o Pinós encara combinen hàbilment la terra i la vegetació. Navès és el municipi més immens, fins i tot que el de Lladurs (‘Ladurs' per als seus habitants), i potser «el més ric en masos i edificis religiosos» en frase d'Antoni Pladevall. Com a tast, us volem citar, gairebé a l'atzar, alguns masos, entre tots els que poden ser destacables, per raons arquitectòniques, polítiques, econòmiques o històriques: Bajona de Joval, Golferics de Sant Just, Anglerill de Clariana, la Sala de Linya, Muntanyà de Besora, Xixons de Santa Susanna, Miralles i Santdiumenge de Su, la Torregassa de Castellvell, la Codina de Madrona i sobretot Tristany d'Ardèvol.

Al capdavall de tot, la serra de Pinós, la de la Molsosa, el Miracle i Peracamps amb els contraforts posteriors, dintre d'aquests verals podem admirar, com a exemples, Bonsfills o el Prat de Vallmanya, les famoses Cases de Matamargó, Vila-seca de la Molsosa, Gangolells de vora el Miracle, Alteracs de la Serra de Sant Jaume o la casa del Boix i el seu preciós hostal tan digne i tan silenciós.

Encara que n'hi hagi informacions anteriors (Anseresa, els carolingis...), Antoni Pladevall destaca el 850 com a data important perquè ja trobem un poblament organitzat a la part nord d'aquestes terres. Pere Balanyà situa la gran ferida de Guifré el Pilós vora Sant Lleïr de la Valldora. Sembla que, a la darreria del segle X, ja tenim una xarxa de població ben consolidada després de les campanyes militars dels fills de Guifré: Sunifred d'Urgell i Sunyer.

El poblament es configura sobretot a partir dels monestirs (Santa Maria de Solsona, Sant Llorenç de Morunys i Sant Pere de Grau d'Escales, l'únic que no arribà a crear nucli poblacional a l'entorn), de les parròquies, dels castells (Joval, Castellvell, Lladurs, Besora, Navès, Castellar...), dels masos, les balmes i alguns poblats reduïts.

El segle XIII la família vescomtal de Cardona anà enfeudant bona part dels diversos senyorius de la zona. L'altre poder senyorial important fou el monestir agustinià de Solsona, el qual tingué més influència a partir del moment que es transformà en catedral del nou bisbat, el 1593; època en què els Cardona ja s'havien unit dinàsticament amb la noblesa castellana i ja tenien els seus interessos en altres bandes.

L'aristocràcia potser caigué en decadència des d'aleshores, però amb la supressió dels mals usos, amb l'ajut de la immigració, sobretot occitana, s'anà creant un bon moment de prosperitat per als camps i els masos d'aquestes terres fins al segle XVIII, tot superant els problemes més polítics d'aquests anys (bandolers, guerres de secessió i de successió)

El segle XIX fou un moment molt crític a causa de les diverses guerres civils, anomenades també carlines, que comportaren molts enderrocs i molts òbits. Una de les conseqüències de l'adhesió inicial a les faccions carlines fou la supressió del bisbat amb el concordat d'Espanya i la Santa Seu el 1951, però el caràcter ferm dels solsonins n'aconseguiria la recuperació.

El segle XX Solsona aconseguí incorporar-se lentament al món de la industrialització absorbint bona part dels habitants d'aquestes masies que s'han anat abandonant o canviant d'ús econòmic, alternativa per a la seva revalorització i, d'altra banda, per a la mateixa recuperació nacional de les nostres terres. Els incendis del 1998 foren un flagell per a bona part de ponent: la Molsosa, Pinós, Riner..., que, amb tot va superant, com sempre, de mica en mica l'atzucac.

Joan Tuneu i Torres


Cavallera
Odèn (Solsonès)

Can Franc
Navès (Solsonès)

Can Tristany
Pinós (Solsonès)

la Sala de Linya
Navès (Solsonès)

les Comes d'Olius
Solsona (Solsonès)